martes, 4 de febrero de 2014

TERÀPIA NARRATIVA I CONTE VIVENCIAT Anàlisi de com es pot ajudar a infants que tenen germans/es amb dificultats, malalties i transtorns


L’estudi pretén esbrinar incògnites de comportament de germans de nens/es amb malalties i transtorns, produïdes per possible manca d’atenció de l’entorn familiar i/o escolar. Es pretén ajudar a aquests nens/es a millorar la seva imatge i també a obtenir recursos que els ajudin en el seu dia a dia, tant a l’escola com a casa.
L´estudi parteix de l’observació i intervenció psicomotriu feta amb un alumne a través de la teràpia narrativa, els contes vivenciats, la imaginació i la creativitat; necessàries per crear històries alternatives que l’ajudin a descobrir estratègies per afrontar la vida en societat.
Aquestes històries i contes li permetran a l’alumne identificar el lloc que ocupa dins el seu entorn, quin camí ha de seguir i com ho ha de fer.
S’han tingut en compte els postulats de la Psicologia Individual i la Teoria dels Constructes Personals, per tal d'entendre la manera en que aquest nen dóna sentit a la seva existència.

PARAULES CLAU
Teràpia Narrativa, Tècnica de la Rejilla, Teoria dels Constructes Personals, Conte Vivenciat, Psicomotricitat d’Integració, Psicologia Inidividual

INTRODUCCIÓ
L’objectiu del treball és trobar una línia d’intervenció psicomotriu, partint de la psicomotricitat d’integració (PMI), útil per realitzar sessions amb infants que tenen germans/es amb malalties o transtorns.
S’ha partit d’un cas pràctic utilitzant tècniques narratives i històries que han ajudat a l’alumne a veure qui és, com es veu i on es troba respecte els demés.
El treball narratiu, ha ajudat a veure qui és i quin lloc ocupa en el món que l’envolta. S’ha utilitzat la teràpia narrativa que permet ajudar a reconstruir els relats i externalitzar-los en un context on l’infant viu independent al problema.
El nen en qüestió és definit a l’escola com un nen “impulsiu i inquiet. Extrovertit amb els companys i adults. Quan se li fa una reflexió sobre el seu comportament, ho entén, però no sol haver-hi canvis significatius. Li costa concentrar-se a classe i sol estar nerviós. No diferencia l’esbarjo de l’hora de treball i silenci”. L’alumne està etiquetat de nen mogut i que crida l’atenció.
Per l’elecció del cas pràctic que es presenta en aquest estudi i per la línia d’investigació i intervenció, s’ha partit de dues premises:
-       Diagnòstic de TDAH del nen i, retard i microcefàlia de la seva germana.
-       La narrativa, que li permet conèixer la seva història dominant, crear històries alternatives i externalitzar el problema.

MARC TEÒRIC
Per realitzar el treball de camp s’ha partit de la PMI i de la narrativa terapèutica. Per realitzar l’anàlisi del nen s’ha tingut com a referents dues corrents psicològiques: la psicologia individual i la constructivista.
J. Serrabona (2006) explica les principals característiques de la PMI, que proposa el següent treball a la sala:
  • Treballar en la dimensió motriu
  • Treballar sobre la totalitat del subjecte, buscant un equilibri en les dimensions de la persona
  • Concebre l’educació/teràpia psicomotriu com un diàleg
  • Afavorir el plaer motriu primitiu i el plaer pel control motriu
  • Afavorir la capacitat de representació, sobretot verbal
Principis metodològics:
  •  
  • Nen com a subjecte actiu, des del punt de vista motriu i mental
  • Promovem, acollim i canalitzem l’expressivitat motriu
  • Afavorim la capacitat creativa del nen
  • Que el nen/a estigui en una dinàmica de plaer
  • El nen és un ésser comunicatiu i en aquesta comunicació s’organitza, s’estructura i es construeix
  • En tota sessió el moviment és l’element primordial
  • A cada sessió es reforça la imatge positiva del nen/a

El conte és un relat breu de fets imaginaris, de caràcter senzill, amb finalitat moral o recreativa, que estimula la imaginació i desperta la curiositat.
Segons el Dr. Joaquín Serrabona (2007), apareixen uns conceptes fonamentals en el conte vivenciat. Són els següents:
  • Curiositat
  • Imaginació
  • Esperança
  • Identificació
  • Externalització
  • Moviment
Segons Bruno Bettelheim (1995), el conte ofereix uns beneficis als nens/es:
  • Acceptar el propi cos
  • Imaginar
  • Externalitzar situacions complicades
  • Oferir resolució de conflictes
  • Ordenar el caos intern
  • Facilitar la comprensió d’un mateix
  • Col·laborar en el procés d’integració intern
  • Ajudar al desenvolupament de la confiança en un mateix
  • Col·laborar en el camí cap a l’autonomia
El concepte de narrativa terapèutica sorgeix a la dècada dels 80 gràcies als treballs de M. White i D. Espton (1993)  enmarcats en la teràpia familiar. Es basen en el supòsit que la vida de les persones es construeix socialment a través d’històries que explicar.
Una de les característiques principals del seu enfoc narratiu és l’externalització. Segons White i Epston, el problema es converteix en una cosa externa a la persona.
Per definir adequadament el problema que volem externalitzar hem de donar especial importància a la descripció que els nens fan d’un mateix i dels efectes sobre les seves vides i relacions.
Un altre punt en teràpia narrativa té relació amb la importància de la creació i narració d’històries personals. Així el nen pot considerar-se una víctima i per mitjà de les seves pròpies idees i fantasies podrà trobar i posar en funcionament alguna sol.lució que el permeti vèncer.
La història dominant és una història generalment creada per altres que tenen més poder. La història dominant influeix negativament en la identitat de les persones. Les històries alternatives, en canvi, són històries identificades per les persones i que van en direcció a la vida que desitgen, reduint el problema i creant noves possibilitats de vida.
La teràpia narrativa està interessada en descobrir i reconèixer les creences en les quals viu la persona. D’aquesta manera és més fàcil desafiar-les.
Des del constructivisme, la psicoteràpia és un procés de constucció de significats en el diàleg entre el terapeuta i el pacient. El pacient té l’oportunitat de relatar aspectes problemàtics de la seva vida. El terapeuta, el que fa és donar l’oportunitat de “re-escriure” la seva història per completar-la, fer-la més coherent.
Una estratègia, segons Botella (1999) seria ajudar al pacient a prendre consciència de la naturalesa narrativa, discursiva i relacional de la seva experiència quotidiana.
Per això s’utilitzen diferents tècniques. Una són els documents escrits (cartes, diaris,…) i algunes fomes de conversa terapèutica, com centrar-se en solucions, externalitzar el problema.
La narrativa en psicoteràpia constructivista intenta reconstruir sistemàticament els processos d’ordenament del pacient, per això aconseguir la seva reestructuració.
L’objectiu predominant de les teràpies de la narrativa postmoderna és ajudar en la reconstrucció de relats de vida.
Bettelheim (1995) ens diu en el seu llibre Piscoanálisis de los cuentos de hadas que la tasca més important en l’educació del nen és ajudar-lo a trobar sentit a la vida: necessita moltes experiències.
Una de les principals contribucions dels contes de fades és que comencen exactament allà on el nen es troba i des del punt de vista emocional, li ensenya el camí a seguir i li indica com fer-ho.
Segons Serrabona (2007, p.213) hi ha uns aspectes a ressaltar pel que fa a les edats primerenques dels nens, en les quals no dominen els instruments narratius:
  • Màxima importància de les vivències personals
  • Afavorir la percepció d’un món canviant, mitjançant la col·locació d’experiències viscudes en la dimensió temporal
  • Estimula l’ús del llenguatge col·loquial, per construir nous relats
  • Invita a adoptar postures reflexives i a apreciar la participació de cadasú en els actes interpretatius
  • Fomenta el sentit de l’autoria i la re-autoria de la pròpia vida, al retrobar-se la pròpia vida
  • Reconeix que les històries es coprodueixen i intenten establir condicions en les quals és “objecte”, es converteix en autor privilegiat
Per realitzar l’anàlisis del nen s’ha tingut en compte la Psicologia Individual i la Teoria dels Constructes Personals (TCP). La Psicologia Individual es considera un sistema a través del qual es poden entendre les persones. “Toda conducta se considera intencional”, segons el pare d’aquesta corrent, Alfred Adler (1999).
A l’hora de veure com és i com es relaciona amb la societat, s’ha tingut en compte la TCP. Mitjançant la Tècnica de la Rejilla (TR) veurem com es veu i com s’organitza amb l’entorn.
Segons Feixas i Cornejo (1996), la TR és un procediment d’avaluació constructivista que avalua els constructes personals. Capta i comprèn la forma en la qual la persona dóna sentit a la seva existència a través de les seves paraules. Es centra en la persona i parteix dels constructes personals de l’entrevistat.
La rejilla es pot comparar amb una altra del mateix subjecte en un altre moment i permet traçar la trajectòria dels seus processos de construcció i captar l’impacte d’una intervenció terapèutica o educativa:
Consta de diferents fases:
  • Fase de disseny: veure quins elements s’avaluaran
  • Fase d’administració: enumeració dels elements; enumeració i puntuació dels elements en els constructes
  • Fase d’anàlisi: pot ser qualitativa i quantitativa

La vida de cadascú és una història construida, on l’actor principal del relat és la persona que ens explica els fets.
Des del constructivisme el pacient té l’oportunitat de relatar aspectes problemàtics de la seva vida i el terapeuta “re-escriure” la seva història. Dins de la conversa terapèutica s’utilitzen documents escrits, converses i l’externalització del problema.

EXPERIÈNCIA PRÀCTICA
S’han realitzat dues entrevistes amb la mare dels nens, per conèixer una mica més la seva història i l’entorn familiar.
Aquestes dues entrevistes s’han realitzat a l’escola, just abans d’acabar el curs escolar. La primera entrevista que es va fer va ser per parlar del nen amb el que es van realitzar les sessions a la sala: moment del part, els primers anys, el naixement de la germana… El nen havia estat diagnosticat de TDAH anys enrear. La segona entrevista va fer-se per parlar de la germana, que té microcefàlia, entre altres problemes.
Una vegada realitzades, s’ha passat a fer el treball a la sala. Per portar la narrativa a la sala de psicomotricitat, el procediment que s’ha seguit ha estat el següent:
·         Diari persona: el nen redactarà un diari dels fets que ell considerava més rellevants del seu dia a dia.
·         Realització de dues sessions d’observació: en aquestes dues sessions no s’ha donat cap tipus de consigna sobre què havia de fer. Estan basades en la motricitat espontània. Només se  li han deixat diferents materials per poder jugar i se li han recordat les normes de la sala. A partir dels seus
interessos, observats pel psicomotricista durant aquestes sessions, s’han preparat les posteriors sessions de conte i narrativa.
El motiu pel qual s’han realitzat les sessions d’observació prèvies al treball de camp, és que la imatge que es tenia d’ell abans de començar el treball podía dificultar i influir negativament en el procés d’observació i de treball narratiu.
S’ha buscat aconseguir un intercanvi amb el nen des d’una actitud descentrada i carinyosa. L’actitud del psicomotricista és d’escolta, sobretot i, també de conversa.
D’aquesta manera se l’ha pogut observar en un entorn que ja coneixia, però amb la diferència de que a la sala o gimnàs només hi era ell, sense companys, pressions, judicis ni res que “corrompés” el procés d’intervenció psicomotriu que s’ha plantejat.
Aspectes que es van tenir en compte per dissenyar les sessions de conte i narrativa:
  • Li agraden molt els circuits i es mostra tranquil i concentrat
  • Les històries i contes tindran relació amb aventures, elements fantàstics i poders màgics
  • Haurà de superar proves o reptes finalitzant enfrontant-se al problema de forma externalitzada
  • Hi haurà moment de descàrrega (més pulsionals) absents en les sessions d’observació
  • Li agraden els còmics. S’utilitzaran per fer la representació. Es combinarà amb altres elements narratius, com les cartes
  • La mare diu a l’entrevista que quan juga sol, sol salvar a algú. En alguna sessió haurà de fer-ho
  • Realització de la construcció de la casa familiar amb la posterior col·locació dels quatre elements de la família: mare, pare, germana i ell. Descriu diferents parts de la casa (passadís, habitacions i sala d’estar). Col·loca la mare i el pare al sofà mirant la televisió. Ell es col·loca al passadís jugant a pilota amb la germana. Posteriorment col·loca la germana davant la televisió. Diu que li costa tornar la pilota
  • Realització de 4 sessions de conte vivenciat i de narrativa a la sala de psicomotricitat: s’han combinat sessions de conte proposades amb d’altres inventades per ell. Són les següents:
    • Història de Rikku: ha de trobar la ploma que l’ajudarà a aconseguir un poder i, al mateix temps, li permetrà demanar un desig. Es parteix d’un circuit (té 3 vides). El desig que demana, després d’aconseguir la ploma, és que la germana es curi i el poder que demana és el d’invocar, que deriva en curar.
    • Història de l’anell i el joier: conte vivenciat. És un aprenent que ha de vendre un anell per una moneda d’or, segons li diu el mestre
    • Història inventada per ell: tracta sobre un aprenent de bruixot
    • Història del bruixot i el nan nerviós: s’externalitza el problema (moviment, inquietud, cridar l’atenció) aquesta figura l’ha de vèncer. Si no ho aconsegueix (immobilitat) haurà de quedar-se sempre al món del nan, amb tot el que comporta. És capaç de quedar-se quiet davant el nan durant un minut, sense parpellejar
  • Anàlisi: s’ha utilitzat la Tècnica de la Rejilla per avaluar les dimensions i l’estructura del significat personal que es deriva de la teoria dels constructes personals. Aquesta entrevista no s’ha fet a la sala de psicomotricitat sinó a una de les aules de l’escola. S’ha fet també l’anàlisi a partir dels postulats d’Adler (1999) i la psicología individual. Les entrevistes que s’han fet amb la mare han servit per conèixer la història del nen i la germana. La història personal és important per poder entendre a una persona. Històries que ajuden a conèixer fets, moments que han significat un canvi, un abans i un després.
Crear i viure històries a partir dels interessos de la persona ha facilitat la tasca que s’ha portat a terme a la sala.
Les sessions d’observació han afavorit l’elecció de les històries que s’han fet a la sala.
Els còmics i les pel·lícules (sorgides en les sessions d’observació) han resultat molt útils per preparar les sessions ja que s’ha conegut els seus interessos. Vivenciar aquestes històries ha fet que es conegués més a ell mateix i ha permès trovar estratègies per resoldre situacions. I l’externalització del problema ha permès veure que aquest és extern a ell. En aquest cas, el seu excés de cridar l’atenció.
Valoració d’altres recursos narratius utilitzats: mentre que els còmics li han resultat motivants i relaxants, les cartes i el diari personal han estat pobres en quant a expressió d’emocions. Els circuits que ha realitzat l’han calmat.
Les sessions l’han motivat molt. Li van donar la possibilitat de ser el protagonista de les seves històries. Ha vist que té habilitats i capacitats per sortir endavant i superar dificultats. La sessió de construcció ha servit per veure l’organització familiar. Durant les observacions i els contes el nen ha parlat principalment de la germana i amics. Els pares han sortit poc.
A partir de la rejilla es veu una mica com és, era i com li agradaria ser. Això ens permet conèixer la seva xarxa social més propera.
Reconstrucció narrativa de la seva autodefinició: “Sóc una persona que crida, nerviosa, moguda però al mateix temps que ajuda, no enganya, alegre, sincera i respectuosa”.
Com es veia abans respecte ara: “Era una persona innocent, dispersa, alegre, moguda i impacient”.
El seu ideal, vist de manera narrativa seria: “al contrari del que sóc ara (una persona que crida, innocent i nerviosa) m’agradaria no cridar, ser menys innocent i no estar tan nerviós”.
Encaixa dins el perfil d’aïllament, segons Feixas (1992): “describe sujetos que presentan una tendencia a interpretar de manera negativa la información referente a ellos…los índices de autoestima y aislamiento social autopercibido, resultan pobres o negativos…”

ORIENTACIONS PER TREBALLS POSTERIORS
La línia de treball iniciada té continuïtat avui i es segueix utilitzant la narrativa, les històries i els contes com a eina per treballar a la sala de psicomotricitat. S’ha demostrat que és una eina motivant i útil.
Altres eines narratives com el diari personal i les cartes, es seguiran utilitzant però en moments determinats. L’elaboració dels còmics i la representació verbal han resultat molt motivants per ell i es seguiran utilitzant.
Per conèixer l’evolució de l’alumne com a individu i respecte els altres, la rejilla ha estat un bon instrument per mesurar-ho. Es seguirà tenint en compte.

CONCLUSIONS
La realització d’aquest treball ha permès aprofundir en la narrativa i el conte vivenciat.
Conèixer la història del nen és vital per poder-lo entendre.
La metodologia de treball utilitzada ha estat satisfactòria, així com les referències teòriques pel seu posterior anàlisi.
La intenció d’aquest nen amb la seva actitud és la d’ajudar a altra gent.
Cada nen/a és un  món i cada treball serà diferent. A partir del coneixement de la història personal del nen/a i de l’observació, s’anirà ajustant aquest treball en funció dels alumnes, ja que les característiques i necessitats no seran les mateixes segons el cas.

BIBLIOGRAFIA
  • Adler, Alfred (1999). Comprender la vida. Paidós
  • White, Michael, & Epston, David (1993). Medios narrativos para fines terapéuticos. Paidós
  • Serrabona, Joaquín (2007). La narrativa como instrumento en la psicomotricidad educativa y terapéutica. Revista Iberoamericana 25 , 211-225 .
  • Botella, Luis, & Feixas, Guillem (2008). Teoría de los constructos personales: aplicaciones a la práctica psicológica. Edición electrónica revisada y corregida
  • Feixas y Viaplana, Guillem, & Cornejo Álvarez, José Manuel (1992). Manual de la Técnica de Rejilla. TEA Ediciones S.A.
  • Bettelheim, Bruno (1995). Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Barcelona: Crítica

  • Freeman, Jennifer; Epston, David i Lobovits, David (2001). Terapia narrativa para niños. Aproximación a los conflictos familiares a través del juego. Paidós

FRANCESC XAVIER PORTA i MARTÍNEZ


Postgrau en Teràpia Psicomotriu, per la Facultat de Blanquerna, Universitat Ramon Llull de Barcelona

1r curs de Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona
Diplomat en Magisteri, especialitat Educació Física, per la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona
Postgrau de formació d’Especialistes en Psicomotricitat, per la Facultat de Blanquerna, Universitat Ramon Llull de Barcelona

franc.porta@gmail.com

www.revistadepsicomotricidad.com agradece nuevamente a Francesc Xavier Porta i Martíne, por enviar este artículo desde España y por aportarnos la versión de su texto en catalán. 


PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓN TOTAL DE ESTE TEXTO Y DISEÑOS, Y PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓN PARCIAL SIN CITAR A www.revistadepsicomotricidad.com COMO FUENTE.